La relació entre gastronomia i turisme ha crescut a mesura que s’ha consolidat el turisme post-fordista i la segmentació d’aquest sector. En moltes zones rurals, la conversió de l’alimentació en patrimoni i en atractiu turístic està impulsant la recuperació d’espècies agràries locals que estaven en vies de desaparició. A partir d’aquestes espècies es recuperen o actualitzen formes d’elaboració gairebé oblidades. Cada vegada és més comú que un element obligat en la visita a una determinada zona rural sigui el consum d’un plat tradicional o menjar en alguns dels seus restaurants. I que entre els souvenirs disponibles per al visitant es trobi un vi de denominació d’origen local, un formatge autòcton o qualsevol altre tipus de producte alimentari.
Els estudis sobre patrimoni han identificat aquest fenomen i cada vegada és major la literatura acadèmica que analitza el patrimoni alimentari d’una determinada localitat o regió, o si funciona (o com pot funcionar) la seva simbiosi amb el turisme. No obstant això, s’ha estudiat poc els efectes que té sobre els models de producció agrària. Comporta una revaloració del model de producció camperol, caracteritzat per la diversitat i per ser aquest qui proveeix aquests aliments locals? La conversió de l’alimentació en patrimoni i en atractiu turístic és, llavors, un vector que frena l’expansió d’una agroindústria que es caracteritza per homogeneïtzar paisatges i aliments? O per contra, pot portar al fet que l’explotació camperola tendeixi a incrementar l’espai i els esforços destinats a la producció d’aquest aliment concret en detriment d’una producció més diversificada?
